diumenge, 12 d’agost de 2012

Volabo et requiescam.

La blanca papallona de les prades
imatge es de mon cor:
quan té les ales de volar cansades
se dorm sobre una flor.

La flor hont se posà l’ànima mia,
oh Amor, Vos la sabeu;
son nom, son nom diví ¿perquè’l diría?
oh Amor ¿còm vos diheu?


(Volaré i descansaré)

1 comentari:

Pais secret ha dit...


Sovint, amb una vareta màgica,
em converteixen amb papallona.
La sensació de fragilitat
i de llibertat alhora
és vertiginosa.
Llavors, busco entre les pedres flors salvatges sense nom,
on arraulir el meu cansament.


(M´haguessin anat bé aquests versos, els de Verdaguer, per un post no gaire antic de papallones blanques.)