VIGILIA DE L’ASSUMPCIÓ DE NOSTRA SENYORA

Quae est ista?

 
¿Quí es aquexa que puja y s’arbora
del desert de la terra sortida,
de l’Altíssim al braç recolzada,
gloriosa y vessant de delicies?
¿Quí es aquexa que puja pels ayres
com l’aurora que munta al migdía,
de la lluna crexenta calçada,
y ab lo sol per real mantellina,
com s’eleva en gentil fumerola
lo perfum de l’encens y la mirra?
¿Quí es aquexa? Pregunten los Angels,
¿Quí es aquexa? La Verge María.


(Qui és aquesta)

Del cel per la via
no’s perd una estrella,
com no s’hi perdrà
qui, en seguici d’ella,
pendre vol per guia
la divina mà.

Volabo et requiescam.

La blanca papallona de les prades
imatge es de mon cor:
quan té les ales de volar cansades
se dorm sobre una flor.

La flor hont se posà l’ànima mia,
oh Amor, Vos la sabeu;
son nom, son nom diví ¿perquè’l diría?
oh Amor ¿còm vos diheu?


(Volaré i descansaré)

Les floretes de la terra
totes tenen aymadors,
y Vos, oh Flor de la Gloria,
com es que’n teniu tan pochs?

PARTINT

Mon Cor a Catalunya més s’aferra
quan la tinch ¡ay de mi! d’abandonar;
m’agraden les zumzades de la mar,
però, mos ulls se giren cap a terra.

Me mira somrihent més alt estel
en l’espinós viatge de la vida;
be m’agrada ma terra benehida,
mes ay! mos ulls se giren cap al cel.

Nobis cithara pectus.

Amagadiça entre’ls pins,
còm cantes, pobra cigala!
mes ¿què’n resta de tos cants
quan arriba l’hivernada?

Cigala, jo so com tu,
jo canto’l sol que m’escalfa,
mes de tornar a cantar
als dos resta l’esperança.

Hi tornarèm quan lo sol
desgele les nostres ales,
tu a l’ombra d’aquexos pins,
jo en los soleys de la Patria.


(El nostre cor és com una cítara)

L'amat es amable sobre totes les amors(R. LULL.)

Oh fosser, tu sabs hont són
les boniqueses del món
que alguna hora me somreyen;
veyent qu’en fanch se desfeyen,
cerquí un astre que no’s pon,
y ara mos ulls s’hi assoleyen.