L’amor se’n va del món; ja no s’hi estima,

no són germans los hòmens com ahir.

Mes ¡ay! quan la virtut muda de clima,

la ditxa terrenal la sol seguir.

S’estronca’l riu si ho fa la fontinyola;

la font de tota amor es la de Deu;

si en nostre pit l’amor de Deu s’escola

tots los amors s’estronquen en sa veu.

La vieillesse qui flétrit le corps, rajeunit l’âme.

(LACORDAIRE.)

La tendror de tos quinze anys

riu avall se n’es anada,

cap a la mar de la mort

hont tota la vida naufraga.

¿Quí t’esmaxella’l dentat?

¿Quí ha desflorida ta galta?

¿Los brins d’or de totn cabell

quí te’ls torna en brins de plata?

¿Quí’t comença d’encetar

sinó la mort ab sa dalla?

Mes, si ton cor volander

al bon Jesús dona entrada,

l’hermosura del teu còs

reflorirà en la teva ànima,

y la teva ànima en Deu,

flor del cel que sempre esclata.

(La vellesa que aflebleix el cos, rejoveneix l'ànima)

Si’m donàsseu la penyora

que vull per ma darrera hora

quan vinga la nit,

oh Jesús-Eucaristía,

jo m’adormiría

sobre’l vostre pit.

Y en lo cancell de la Gloria,

de la mort cantant victoria

l’amor infinit,

oh Jesús-Eucaristía,

jo’m desvetllaría

sobre vostre pit.

DIADA DELS MORTS

Omnibus una quies.

Fill de la terra dura,

net del no-rès,

baxo a la sepultura

pels anys empès.

Mes trobo la baxada

més que feliç,

quan penso qu’es l’entrada

del Paradís.

(Un mateix descans per a tothom)

NOVEMBRE

FESTA DE TOTS LOS SANTS

Ni aspicit, non aspicitur.

Jesús, vos feu com lo sol

quan surt al cim de la serra;

les flors que broden lo cel

les feu sortir a la terra.

(Si no el mires, no et mirarà)

Es rosari esgranadiç

lo d’aquesta vida humana;

mes Deu, si en sa mà s’esgrana,

ab fil d’or del paradís

ses perles de nou engrana.

Amor non amatur.

(STA. MAGD. DE PAZZIS.)

L’amor de l’home es una trista gota,

l’amor de Deu es una immensa mar

d’ahont tota amor brota.

Mes ¡ay dolor! l’humanitat idiota

dexa l’amor de Deu l’immensa mar

per lo del món que es una trista gota!

(L'Amor no és estimat)

Non semper imbres.

Deu de penes y dolors

ha texida

nostra vida.

Qu’a la font de ses dolçors

cal pujarhi

pel Calvari.

Lo meu cor anyoradiç

quan hi vola

s’aconsola;

puix tota es al paradís

l’alegría

que somnía.

(No pot ploure sempre)

Quan Vos no’n sou donador,

oh Amor de l’ànima mia,

que curta es tota alegria!

y que llarch es tot dolor!

SUAVIA THURA DEO

¡Quí pogués fer una gran voladuria

de tots los cors que aletegen! Ses veus

quí les unís en flayrosa canturia,

garba de càntichs de cada endreçuria,

com encenser, per posàrvosla als peus!

(Encens suau a Déu)

Christo confixus sum cruci.

No’m quexo pas de la Creu,

de la Creu que m’heu donada;

Senyor, no me la llevèu,

mes ajudàume a portarla.

(Sóc clavat a la creu amb Crist)

POST COMMUNIO

Amara in dulcia vertam.

Suara, a tall de poncella

s’esbadellava’l meu pit,

oh Abella del tabernacle,

convidàntvoshi a venir.

Ara ja’l tens a qui estimes;

tórnat a cloure, oh mon pit,

l’abella es dintre la rosa,

no la’n dexes pas sortir.

(Canviaré les amargors per dolçor)

Procul sole pereo.

Mon front cap a la terra se decanta,

Sol de l’amor etern;

¡una ullada de llum per exa planta

que arriba ja a l’hivern!

Y veuré, ab aqueix sol de primavera

que fa rejovenir,

lo torrent de mos anys tornar enrera

cap al breçol llunyà d’hont vaig sorgir.

(Lluny del sol, moro)

TARDOR

Passà ma joventut; sobre ma testa

no escampa ja l’hivern flor de ginesta,

sinó flor d’ametller.

Ma vida terrenal és a la posta,

l’eterna primavera se m’acosta;

¿Quan hi entraré, oh Abril, en ton verger?

Incolatus meus prolongatus est.

(PSALM. 119.)

He vist uns ulls hermosos qu’m somreyen

dalt, a través del cortinatge blau,

y -Esíma més, estima més, -me deyen,-

ja hi pujaràs un dia a mon palau.-

D’ençà qu’axím parlaren les estrelles,

de dia y nit jo miro’l fixament,

y no veig may obrirsen les portelles,

y ací en la pols me fonch d’anyorament.

(La meva estada s'ha perllongat)

L’AMICH

- Oh rius que’n baxau, ¿al cim de la serra,

desfent lo camí, quan hi tornarèu?

 

L’AMAT

- Quan, prenent lo vol, remunte a son Deu

l’home capficat al llim de la terra.

De coelo respexit Dominus

(PSALM. 32.)

Dalt de la volta blava

he vist parpellejar dos vius estels;

he cregut qu’era Deu que m’aguytava

des de l’explèndit mirador dels cels.

Enamorat d’aquell mirar dolcíssim,

jo de genolls en terra so caygut;

no sé si aquexos ulls són de l’Altíssim,

però m’han somrigut.

(El Senyor mira des del cel)

Grata requies columbae

De la bell a fontana de la vida

jo les sé prou les veus;

mes ¡ay! si tinch de cérvol la ferida,

no’n tinch los àgils peus.

Prou les sé de la roca les clivelles

hont viure y reposar;

colom del cel, dónam tes ales belles,

y hi volaré a niar.

(El descans és agradable al colom)

DEL VENERABLE RAMON LULL

Tot pensant ab qui es ma gloria

he perdut l’enteniment;

de tant tenirlo present,

he perduda la memoria;

restam sols la voluntat

per amar més a l’Amat.

SEMBRANT

Incrementum dat Deus.

(ST. PAU.)

Un dia del meu pare en la vessana

a solch i a exàm sembrava’l sègol d’or;

aprés, seguint la musa catalana,

també sembrí, però sembrí en lo cor.

Bon ermità, que des d’eix cap de serra

aguaytes ací baix com un estel,

de les llevors que jo sembrí en la terra

ne veus grillar algunes en lo cel?

(Déu és qui fa crèixer)